La crisi de confiança en els mitjans de comunicació

En una època en què el planeta sencer es comprimeix a la mida d’una pantalla de butxaca, i la informació es multiplica a una velocitat vertiginosa, ens trobem immersos en la gran paradoxa del segle XXI: som més connectats que mai, però sentim una profunda desafecció per la narrativa col·lectiva. El simple gest d’obrir un titular, que abans prometia una finestra al món, avui sovint es rep amb un escepticisme cansat o un avorriment resignat. El periodisme, que va néixer com el servei públic d’oferir context, lluita per trobar el seu lloc en una societat que s’ha acostumat a la sobrecàrrega i la confusió. Aquesta pèrdua de fe en el missatger no és un accident, sinó el patró d’una fractura més àmplia dins el teixit social.

La crisi que afecta els mitjans de comunicació es presenta com la filla de la desestabilització global. Les dades del Baròmetre Edelman destaquen una connexió inquietant: la confiança es fonamenta, en primera instància, en la prosperitat econòmica.¹ És per això que els països considerats “desenvolupats,” amb ecosistemes mediàtics madurs i tensions socials elevades, registren nivells de confiança inferiors als que es troben en països en vies de desenvolupament. Aquesta tendència es relaciona amb la percepció que el ritme del món és incontrolable. Una gran majoria de la població té la sensació que la societat evoluciona massa de pressa, i que aquests canvis no beneficien directament la seva vida quotidiana.¹ Aquesta pèrdua de control percepuda actua com a catalitzador: la incapacitat dels mitjans per contextualitzar o processar adequadament la complexitat i la rapidesa dels trastorns econòmics i tecnològics es converteix en una font de desconfiança sistèmica, percebent-se el periodisme com una institució més que no pot gestionar el caos.

La desconnexió de l’audiència ja no és una hipòtesi, sinó una realitat quantificable amb xifres que funcionen com un senyal d’advertència cívica. Les dades del Digital News Report de l’Institut Reuters revelen que, en l’àmbit espanyol, l’interès per les notícies ha caigut de manera dramàtica, passant del 85% el 2015 al 52% el 2024.² Aquesta caiguda, que gairebé frega la meitat de la població en menys d’una dècada, és particularment notable, ja que la xifra inicial d’interès era notablement alta comparada amb altres nacions europees com França (59%) o Holanda (57%).²

Aquesta erosió sostinguda de la credibilitat es mostra en altres grans democràcies. Als Estats Units, la confiança en els mitjans tradicionals ha patit una davallada significativa, caient de més de la meitat de la població que hi confiava l’any 2000, fins a només un 26% l’any 2024.³ Aquest trencament s’ha alimentat per la percepció d’un biaix constant en la cobertura i la influència dominant de les xarxes socials com a proveïdores d’informació.³ La conseqüència d’aquesta retirada és profunda: una massa crítica de la població ja no considera el periodisme un servei essencial per a la seva vida. Això obre un buit que plataformes com Telegram busquen omplir, atraient usuaris no per la credibilitat factual, sinó per una promesa de “llibertat sense censura,” la qual cosa sovint es tradueix en un terreny fèrtil per a la desinformació.³

La desconfiança s’ha democratitzat fins a reconfigurar la jerarquia de l’autoritat. El mateix concepte d’expert ha estat desafiat. L’estudi Edelman mostra que la credibilitat s’ha desplaçat de manera horitzontal: el 74% dels enquestats afirmen confiar igualment en els “iguals” (amics, coneguts) i en els científics quan busquen la veritat sobre les innovacions.¹ Aquesta transició de la fe en les institucions a la confiança en el cercle proper mostra que la desconfiança ja no és només editorial, sinó epistemològica. La pèrdua de credibilitat ³ i la caiguda abrupta de l’interès ² impliquen que els mitjans tradicionals han de lluitar no només per ser escoltats, sinó per ser percebuts com una font rellevant en el soroll quotidià.

Erosió De La Confiança En Les Notícies (Selecció d’Indicadors Claus)

Indicador	Dada inicial (Aprox. 2000-2015)	Dada recent (2024)	Font
Interès per les notícies (Espanya)	85% (2015)	52%	Reuters Institute 2
Confiança en els mitjans (EUA)	>50% (2000)	26%	Pew Research/APA 3
Ús de Facebook com a font de notícies	42% (2016)	26%	Reuters Institute 2

El Mirall Trencat De L’Economia I La Tirania Del Clic

La desconfiança no sorgeix del no-res; molt sovint, té l’origen en una profunda angoixa financera dins les pròpies redaccions. La transició digital va aniquilar el model de negoci tradicional basat en la doble font d’ingressos. Aquesta crisi de model, agreujada per factors econòmics, ha portat la premsa escrita i els mitjans tradicionals a límits insospitats.⁴ Aquesta pressió per la supervivència esdevé la causa estructural de moltes de les decisions editorials que acaben danyant la relació amb el lector, ja que la recerca de la monetització immediata sovint entra en conflicte amb la necessitat de fons per produir contingut de qualitat.⁴

El cost d’investigar, analitzar i verificar és alt, i la lluita ferotge per l’atenció i els ingressos publicitaris a la xarxa ha conduït el periodisme a adoptar un model basat gairebé exclusivament en la mètrica del clic. Aquesta lògica s’expressa de manera clara en la figura del clickbait, una estratègia viral extraperiodística que busca l’atracció immediata.⁵ Un estudi realitzat sobre els diaris digitals espanyols més llegits mostra la magnitud d’aquesta pràctica: es va detectar l’ús de clickbait en 505 dels 1.321 titulars analitzats, una xifra que implica una alta presència d’aquesta mena de continguts.⁵

Aquestes tècniques no solen aconseguir la captació del lector a través de la qualitat intrínseca del contingut, sinó mitjançant la creació de suspens, l’exageració o l’ús de temes escabrosos.⁵ Aquesta praxi té un cost directe sobre el capital de confiança: el clickbait creix, però en molts casos en detriment de la qualitat informativa.⁶ Quan el lector s’adona que ha estat atret per un engany o una simplificació, la seva desconfiança es consolida. Aquesta dinàmica representa una degradació de la funció editorial en pro de la mètrica: ja no s’intenta informar, sinó manipular l’atenció per obtenir una transacció, i aquesta percepció d’explotació danya la confiança més ràpidament que qualsevol error factual.

La integritat editorial també es veu sotmesa a tensió per la font de finançament. La fiscalització del poder es complica quan el periodisme local depèn de la injecció de fons d’ajuntaments o administracions. Aquest és un problema especialment sensible en el periodisme de proximitat, on la font i el periodista estan molt a prop.⁷ Aquesta proximitat, si bé dóna un impacte informatiu directe, també genera “pudor o reserves” a l’hora de criticar obertament les entitats locals que, en molts casos, actuen com a col·laboradores o anunciants.⁷ Així, la desconfiança comença sovint on la informació hauria de ser més fiable: a prop de casa, on la vulnerabilitat financera fa que el periodisme de proximitat sigui susceptible a l’autocensura.

Com a antídot a la dictadura del clic i la degradació editorial, sorgeixen models que aposten per la profunditat. El Slow Journalism, o periodisme pausat, busca fugir de la pressió del temps real per oferir més anàlisi i profunditat.⁸ Aquesta filosofia revalora la qualitat i la creativitat periodística enfront de l’estandardització.⁸ Aquests models demanen treballar temes que surten del focus mediàtic del dia a dia per oferir context i noves mirades sobre la realitat.⁸ L’interès en models de subscripció que prioritzen aquesta lentitud ¹⁰ demostra que hi ha un segment d’audiència disposat a invertir en la profunditat.

La Nova Geografia De La Informació: Algoritmes I Bressols De Pensament Únic

Les grans plataformes digitals han reescrit les regles de la distribució informativa, centrant la seva arquitectura en l’obtenció de dades i el màxim temps de retenció. El client invisible, en aquest model, no és l’usuari que consumeix, sinó l’anunciant.¹¹ L’objectiu de les plataformes és “enganxar-nos tant de temps com sigui possible” per acumular dades sobre preferències i interessos, generant perfils psicomètrics que permeten mostrar continguts i anuncis personalitzats.¹¹

Aquesta arquitectura, dissenyada per a la màxima retenció, té conseqüències editorials destructives. L’algoritme actua com un filtre que redueix la diversitat de fonts consultades, especialment si l’usuari passa molt de temps dins la plataforma.¹¹ Això genera les cambres de ressò o bombolles de filtre. Els algoritmes només mostren allò que és afí a la nostra manera de pensar, reforçant una “falsa percepció de popularitat” d’una opinió ¹¹ i fent que l’usuari cregui que la realitat reflectida en el seu filtre és la realitat compartida.¹² Els algoritmes, opacs i poc transparents, són els responsables d’amplificar el poder i la capacitat de penetració de la desinformació.¹³

La conseqüència per a la societat és que l’algoritme premia el contingut que genera engagement i retenció. Si la polarització i l’agressivitat són motors d’emoció, el contingut de notícies que ofereix anàlisi matisada i context esdevé estructuralment desavantatjat. Aquesta dinàmica incentiva els mitjans a adaptar el seu to a la lògica de la plataforma, augmentant la superficialitat.

Aquesta nova geografia és el caldo de cultiu per a l’ascens dels missatgers emocionals. Les plataformes digitals són l’escenari perfecte per a personalitats que barregen política amb entreteniment i agressivitat.¹⁴ Aquests líders, molts d’ells antisistema, capten l’atenció de les generacions més joves, que valoren la seva capacitat per entretenir.¹⁴ Aquest fenomen desvirtua el periodisme seriós, que lluita per competir amb els discursos que apel·len directament a l’emoció sense la necessitat de fets verificats.

La fragmentació del consum de notícies també hi contribueix. Gairebé un terç de la mostra global recorre a YouTube per informar-se, mentre que Facebook continua perdent rellevància.² El consum de notícies en línia es fragmenta, amb usuaris accedint a fins a sis xarxes diferents, en comparació amb les dues de fa una dècada.² Això fa que ja no hi hagi una font central de referència, i els mitjans tradicionals han perdut el seu monopoli de la distribució, forçats a alimentar gratuïtament plataformes que els han minvat la credibilitat.³

La Divisió En Carn Viva: El Periodisme Assetjat Per La Polarització

La polarització política actual exacerba la divisió ideològica i social, afectant negativament fins i tot les persones en situació de vulnerabilitat.¹⁵ El conflicte deixa de ser una competència entre adversaris polítics per esdevenir una confrontació contra un enemic moral.¹⁶ Aquesta dinàmica genera una percepció de “guerra tribal” on la societat es divideix en “nosaltres” i “ells”.¹⁶

Aquesta profunda divisió comporta una desconfiança i una enemistat creixents, on la percepció que “si ells guanyen, jo perdo” impulsa la tolerància de comportaments antiliberals per part dels propis líders, per mantenir l’enemic fora del poder.¹⁶ En un entorn d’alta divisió, els mitjans es troben sota un escrutini constant. La desconfiança s’agreuja per la percepció d’un biaix determinat en la cobertura.³

Aquesta situació crea un dilema per al periodista. Els marcs cognitius i els valors ideològics preexistents de l’audiència motiven com perceben i interpreten els fets nous.¹⁷ Si el periodista ofereix una visió matisada o neutral en un ambient de polarització intensa, corre el risc de ser acusat de complicitat amb l’enemic per la seva pròpia audiència, debilitant així qualsevol base de confiança compartida. L’objectivitat es torna un acte arriscat.

Aquesta polarització afecta fins i tot l’estil informatiu. L’anàlisi de la cobertura mediàtica en esdeveniments públics mostra que dominen els enquadraments de conflicte i responsabilitat, que destquen els desacords i retrets.¹⁸ Aquesta manera d’enfocar els fets pot accentuar la divisió social i reforçar la idea que la premsa és només un camp de batalla. Quan la societat es polaritza ¹⁶, l’única manera de reduir la desconfiança és promoure la cooperació en temes crítics i regular els mitjans per reduir el biaix.¹⁵

El Cost Humà De La Sobrecàrrega: Ansietat I La Por De Decidir Sense Saber

La crisi de confiança té un rostre particularment humà en la psicosi de la sobrecàrrega informativa. La sensació d’infoxicació, és a dir, la sobrecàrrega d’informació, ha augmentat significativament. Espanya és el país que més “empitjora” en aquest rànquing, guanyant 18 punts en 5 anys.² Aquesta allau constant no condueix a una major il·lustració, sinó a l’esgotament cognitiu.

L’exposició constant a notícies que tracten de conflictes (guerres, pandèmies) genera estrès i pot arribar a generar ansietat.¹⁹ La fatiga informativa (news fatigue) és el mecanisme de defensa de la ment davant aquesta càrrega psicològica.¹⁹ La sobreinformació allunya els ciutadans de la pròpia notícia. L’evasió de notícies es converteix en una estratègia de supervivència mental per reduir l’ansietat.¹⁹

Aquest ambient de desorientació alimenta la cerca de narratives alternatives. Quan les fonts principals fallen en la seva tasca de contextualitzar la realitat, s’obren les portes a narratives que ofereixen una explicació simple al caos complex. A Catalunya, per exemple, un de cada tres ciutadans té un nivell elevat de pensament conspiratiu.²¹ Això demostra la fragilitat de la creença en el discurs públic compartit.

El cost de la fatiga informativa afecta la integritat cívica. La desvinculació dels ciutadans amb el sistema democràtic —la desafecció política— s’agreuja per la manca de confiança en els mitjans.²² La baixa participació i la desconfiança poden qüestionar l’estabilitat del sistema democràtic.²³ L’ansietat generada per la sobrecàrrega ¹⁹ i la por de decidir sense informació fiable ²⁴ condueixen a la desafecció, la qual cosa no és un simple desinterès, sinó una fallada en la maquinària democràtica.

Finalment, la crisi de confiança té un impacte directe en la presa de decisions personal. La informació és crucial per a la gestió de riscos complexos, des de l’elecció d’habitatge fins a decisions de salut.²⁴ Quan la font d’informació no pot transmetre de manera clara els beneficis i danys potencials, la persona enfronta dificultats en la presa de decisions.²⁴

Símptomes d’infoxicació i desafecció social

Fenomen	Descripció i impacte	Dada rellevant	Referència
Infoxicació	Sensació de rebre massa informació i sobrecàrrega.	Espanya guanya 18 punts en 5 anys en el rànquing de sobrecàrrega	Reuters Institute 2
Pensament conspiratiu	Acceptació elevada de narratives alternatives/secretes.	Un de cada tres catalans té un nivell elevat	Estudi Societat 21
Fatiga informativa	Desconnexió voluntària per reduir l’ansietat.	Augment de l’evasió de notícies a causa de l’estrès	Report.cat 19

L’Ancoratge A La Realitat: Transparència I El Retorn Al Servei Públic

Per recuperar la confiança, el periodisme ha d’emprendre el camí de la transparència. No n’hi ha prou amb l’autoafirmació de ser creïble i útil; la gent és qui decideix això, i la relació amb les audiències és un ingredient fonamental en la confiança.²⁶ Això requereix obrir el procés editorial.

Les organitzacions de notícies han de ser transparents sobre el seu procés de producció i el seu finançament.²⁶ Els periodistes han de dedicar temps a explicar als lectors què passa dins la sala de redacció per generar connexió.²⁶ Aquest compromís amb la responsabilitat de rendir comptes, especialment entre professionals que dediquen molt de temps a fiscalitzar els altres, és fonamental per trencar la distància amb el lector.²⁶

En la defensa de la veritat, el fact-checking és una eina essencial. Plataformes sense ànim de lucre a Catalunya, com Verificat, es dediquen a verificar el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes socials, especialitzant-se en fiscalitzar la política i la desinformació científica.²⁸ A més, l’adopció d’estàndards com The Trust Project per part dels diaris digitals ⁵ és una resposta activa i necessària al deteriorament de la qualitat.

La lluita contra la desinformació no es guanya només desmentint, sinó educant. L’Alfabetització Mediàtica Informacional (AMI) és vital per crear una ciutadania més crítica en el consum d’informació.²⁸ Aquesta educació proporciona les eines per navegar sense caure en les bombolles de filtre.¹²

Finalment, la confiança es construeix localment. El periodisme de proximitat, malgrat les seves limitacions, té un impacte alt perquè les fonts i la comunitat estan a prop.⁷ Així mateix, models com el Slow Journalism ⁸ demostren que la profunditat i l’anàlisi contextual són valorades, permetent al periodisme oferir contingut amb més vigència i noves mirades sobre la realitat.

Epíleg: El Pacte Silenciós Amb El Lector

La profunda crisi de confiança no és una fallada tècnica de l’ecosistema digital, sinó fonamentalment una fallada de relació humana. El periodisme s’ha vist atrapat entre l’espasa de la pressió econòmica (que el força a la superficialitat del clickbait) i la paret de la polarització (que el força al biaix o la irrellevància). La desconfiança es va forjar en la distància entre el que els mitjans prometen (veritat i objectivitat) i el que les audiències perceben (biaix i saturació).

El periodisme continua sent un pilar indispensable de la democràcia. Però la seva viabilitat futura depèn d’una revisió honesta de les prioritats. Cal menys soroll i més context, menys obediència al dictat del clic i més reverència pel detall i l’anàlisi pausada. La reconstrucció de la fe col·lectiva és un procés lent que s’ha d’emprendre amb una transparència sense reserves sobre els motius, els mètodes i el finançament del treball editorial.²⁶

Al final, la responsabilitat esdevé compartida. El periodisme ha d’oferir la màxima qualitat possible, acceptant rendir comptes davant la seva comunitat. A canvi, el públic ha de reconèixer que la informació de qualitat, l’antídot contra el pensament conspiratiu i la fatiga cívica, no pot ser considerada un bé gratuït. Només mitjançant aquesta inversió, tant de temps com de recursos, en la veritat contrastada i ben explicada, el periodisme pot recuperar l’ànima que se li ha anat dissipant, assegurant la capacitat del ciutadà per prendre bones decisions en un món cada cop més complex.²⁴