El periodisme, en la seva expressió més essencial, sempre ha estat un combat.1 Una batalla pel relat, certament, però en l’actualitat, i de manera implacable, una lluita per l’atenció del ciutadà. L’ecosistema digital, saturat de pantalles que reclamen la nostra mirada i notificacions que activen la nostra alarma, ha desdibuixat la frontera entre allò que és informació d’alt impacte i allò que és un simple parany. S’ha estès la falsa idea que qualsevol titular potent és intrínsecament nociu. No obstant això, el públic té una necessitat manifesta de consumir contingut que sigui percebut com a “realització” i que transmeti “autenticitat”.2 És en aquesta intersecció entre la demanda d’una experiència informativa intensa i la pressió implacable del mercat on cal situar el debat: el sensacionalisme, quan es regula amb rigor, pot ser una eina funcional per a la qualitat democràtica.
La Tirania dels Algorismes i la Lluita per l’Alè del Lector
La irrupció de la tecnologia digital ha generat un canvi sísmic en la manera com s’estructura i es distribueix la informació. El món digital ens aboca a un “diluvi d’informacions” 2, on la velocitat de circulació és sense precedents. En aquest ambient hipercompetitiu, els recursos d’atenció del lector han esdevingut escassos.2 Per al mitjà, la capacitat de capturar l’usuari de manera immediata es transforma en una qüestió de supervivència.
Aquesta dinàmica es retroalimenta amb una realitat econòmica implacable. La revolució digital ha canviat el model publicitari tradicional, concentrant la gran majoria dels ingressos en poques plataformes tecnològiques.3 Aquesta dependència ha imposat la “dictadura del clic” a les redaccions, obligant-les a prioritzar la mètrica de l’interactiu per sobre de la rellevància cívica. Com a conseqüència, es veuen agreujades dinàmiques ja existents, com l’”espectacularització dels continguts” i la perillosa confusió entre allò que és informació i allò que és mer entreteniment.3 Aquesta pressió econòmica és el brou de cultiu on prospera la superficialitat i, en el seu pitjor vessant, el clickbait.
El cost humà i social d’aquesta sobrecàrrega és considerable. L’exposició contínua a un flux de notícies, sovint negatives, alarmants o sense contextualitzar, acaba generant el que els experts anomenen “cansament emocional per les notícies” o “fatiga informativa”.4 La ment esgota els seus recursos en un estat d’alerta constant, incrementant l’ansietat i la irritabilitat.4 Quan el periodisme recorre a l’engany o a l’explotació superficial dels temes, no només erosiona la credibilitat, sinó que empitjora aquesta fatiga noticiosa, creant un cercle viciós que desconnecta el ciutadà dels temes de pes. La gran pregunta professional és, per tant, com pot el periodisme seriós competir per aquest poc alè del lector sense adoptar les tàctiques de la manipulació.
Desmuntant el Tabú: La Diferència entre Impacte i Engany
Cal establir una distinció quirúrgica entre l’ús legítim d’un format potent i la tàctica fraudulenta que degrada la funció editorial. El sensacionalisme, com a pràctica, consisteix en la difusió de “temes polèmics i cridaners de cara al públic” per atraure l’interès.6 Quan no es regula, pot portar a l’exageració i al periodisme de fàcil consum.6
El clickbait (el pescaclics) és una estratègia diferent. Es defineix com una tàctica que fa servir l’”exageració o l’ús de temes escabrosos” per obtenir una transacció publicitària, prioritzant l’estratègia viral extraperiodística.7
La diferència categòrica entre totes dues pràctiques no es troba en el to del titular, sinó en la seva fidelitat al contingut. El clickbait comet el pecat capital de la traïció: promet una revelació, una sorpresa o un escàndol personal que el contingut no arriba a lliurar. Això viola el principi de veracitat 6 i genera una “desconfiança consolidada” quan el lector se sent enganyat o simplificat. El Codi Deontològic del Periodisme Català de les Noves Generacions no dona cap marge a aquesta pràctica, prohibint explícitament els titulars clickbait que “traïcionin el contingut real de la peça” (Secció 6.4).8
En canvi, un titular que utilitza un llenguatge d’alt impacte pot ser ètic si “reflecteix fidelment el contingut” 9 i l’emoció és justificada per la rellevància del fet. La veritable prova de foc, per tant, no és si el titular utilitza un vocabulari tens, sinó si compleix la seva promesa amb proves sòlides. Si el mitjà utilitza l’agressivitat per una denúncia real i verificada, manté la lleialtat del lector; si l’utilitza per una enganyifa, destrueix el seu capital de confiança.6
Aquesta distinció fonamental es resumeix així:
La línia fina: Clickbait enganyós vs. Sensacionalisme rigorós
| Aspecte | Clickbait (Pescaclics) | Sensacionalisme (Alt impacte regulat) |
| Objectiu primari | Transacció econòmica (Clic) | Atreure atenció sobre un fet d’interès públic |
| Relació amb contingut | Traeix, enganya o exagera sense suport | Fidelitza, reflecteix fets verificats |
| Efecte en l’audiència | Desconfiança, fatiga noticiosa | Impacte, demanda d’autenticitat |
| Codi Deontològic (6.4) | Prohibit explícitament (Traïció) 8 | Permès, subjecte a regulació estricta (Secció 4) |
La Deontologia Activa: El Codi Català com a Mecanisme de Seguretat
El Codi deontològic del periodisme català de les noves generacions va ser concebut com una resposta activa i contemporània als reptes ètics imposats per la digitalització.11 Lluny de ser un llistat passiu de faltes, l’objectiu del Codi és superar la “deontologia de les faltes” restrictiva i apostar per una “ètica dels valors”, activa i mobilitzadora, que permeti un periodisme d’investigació amb ambició i cura.8
Aquest marc ètic està orientat a professionals que operen amb “eines digitals i formats ràpids”.8 El Codi reconeix la realitat de l’atenció escassa i la necessitat d’impactar per ser rellevant. Per això, permet explícitament “articles amb formats més agressius” i “iniciatives amb potencial transformador”.8 Aquesta permissivitat no es veu com una concessió al mercat, sinó com una estratègia ètica per assegurar que la informació vital arribi a una audiència fatigada i saturada.
Aquest reconeixement formal de l’anomenat “Periodisme d’alt impacte” té una doble funció: d’una banda, dona una base ètica al periodisme que necessita utilitzar un llenguatge potent per denúncies socials (desigualtats, corrupció, fiscalització del poder).13 D’altra banda, ofereix al periodista un mecanisme de seguretat. El codi actua com un escut per justificar l’ús d’un to alt i d’una investigació compromesa, permetent-li defensar la seva lleialtat fonamental d'”informar bé al públic” davant de les pressions que busquen el benefici econòmic o la vanitat a curt termini.10 En essència, regula el sensacionalisme per posar-lo al servei de la funció crítica i social del periodisme.14
Les Quatre Muralles de la Regulació: Del Mètode a la Pràctica
La clau per activar el periodisme d’alt impacte sense caure en la irresponsabilitat rau en l’estricte compliment dels quatre criteris establerts a la secció 4 del Codi. Aquests criteris no són recomanacions suaus, sinó quatre “muralles” ètiques que asseguren que l’agressivitat estètica no substitueixi mai el rigor informatiu.
El primer pilar exigeix que hi hagi un clar benefici públic que justifiqui l’exposició.8 Aquesta és la muralla fonamental que separa el que és d’interès públic del que és purament “morbositat”.15 El to potent només està permès si l’objectiu final és fer avançar el debat cívic, denunciar un abús de poder o millorar les condicions socials. Si el propòsit és únicament l’explotació d’un drama privat o la generació de trànsit, la pràctica és immediatament antiètica.
El segon pilar, proves que sostinguin les afirmacions principals 8, reforça el principi de la veracitat. El sensacionalisme irresponsable, com s’ha observat en anàlisis de casos, sovint és poc rigorós, esbiaixat i incomplet.14 L’alt impacte regulat, per contra, utilitza l’emoció per captar atenció cap a fets que estan fortament sustentats. La solidesa de les proves actua com a escut contra qualsevol acusació de manipulació o d’exageració infundada.6
El tercer pilar obliga a la valoració de danys i riscos per a persones afectades.8 El periodista que fa periodisme d’alt impacte ha d’exercir una ètica de la cura, avaluant l’impacte potencial de la peça abans de la publicació.8 Aquest criteri protegeix la integritat de les persones implicades i evita que l’exposició, per rellevant que sigui, caigui en l’explotació indiscriminada.
Finalment, el quart pilar se centra en la incorporació de mecanismes per a rectificació i reparació ràpida si cal.8 La transparència editorial post-publicació és un element important per a la regeneració de la confiança. El fet d’assumir la responsabilitat dels errors i corregir-los de manera visible i ràpida garanteix que el mitjà manté la lleialtat del lector, fins i tot quan es produeix una fallada en la cobertura.
Les quatre regles d’or del periodisme d’alt impacte (Codi deontològic de les noves generacions catalanes)
| Pilar regulador (Secció 4) | Funció ètica | Propòsit |
| 1. Benefici públic clar | Filtre contra la morbositat | Assegurar que l’exposició serveix a la ciutadania. |
| 2. Proves sòlides | Escut de la veracitat | Prevenir l’exageració infundada i la manipulació.6 |
| 3. Valoració de danys i riscos | Principi de no-maleficència | Protegir les persones afectades i reduir el risc d’explotació. |
| 4. Mecanismes de rectificació | Transparència i reparació | Mantenir la lleialtat del lector mitjançant l’accountability. |
El Mètode Retamero: Titulars que Morden Sense Mentir
L’aplicació pràctica d’aquests criteris es troba exemplificada en el cas dels titulars periodístics que, tot i ser “cridaners”, eviten la caiguda en el clickbait pur. Aquests titulars utilitzen un sensacionalisme controlat que capta l’atenció sense trair el contingut.
Per exemple, quan un titular afirma que un grup de partits “aproven gastar gairebé 3.000 euros al pla més car de ChatGPT mentre retallen diners de Benestar Social,” s’està utilitzant la tensió del contrast. Aquest format agressiu està justificat per la realitat dels fets: el mitjà disposa de “xifres concretes, comparacions reals i declaracions” que sustenten la denúncia. Compleix el primer pilar (Benefici públic, ja que fiscalitza la despesa) i el segon (Proves sòlides). L’agressivitat, en aquest cas, no és un fi en si mateix, sinó un vehicle per ressaltar una realitat política amb una clara transcendència social.13
De manera similar, quan es descriu la “Tensió màxima a l’Ajuntament: Ciutadans acusa de plagi al PSC i esclata una baralla amb amenaces legals,” el to reflecteix la intensitat dels fets. El periodisme d’alt impacte pot utilitzar expressions literals i descriure el conflicte amb força, ja que el fet de la “baralla amb amenaces legals” és un succés comprovable i verificat. El to alt està justificat per la mateixa naturalesa del succés, mantenint la fidelitat.
Aquest model es distingeix de l’únic titular que és clarament clickbait dins l’anàlisi: “Això que has fet avui amb el mòbil et pot costar 6.000 €”. Aquest titular promet una amenaça personal i una catàstrofe econòmica genèrica per seduir el lector, però “promet una cosa que no hi és” i, per tant, viola la secció 6.4 del Codi en trair el contingut.
La distinció definitiva d’aquesta pràctica ètica és que no s’utilitza la clàssica promesa vaga (“No t’imaginaràs què ha passat…”), sinó que el titular “et diu exactament de què va la notícia des del titular”. Aquesta claredat i especificitat, malgrat el seu to intens, actua com a mecanisme de transparència.
Reconstruint la Llibertat: L’Ètica com a Motor Econòmic
El periodisme es troba en un conflicte de lleialtats constant entre l’imperatiu d'”informar bé el públic” i la temptació de cedir a la pressió del benefici econòmic a curt termini.10 Però la resposta a la crisi de confiança no és renunciar a l’impacte, sinó entendre que l’ètica és l’única estratègia econòmica viable a llarg termini.
Enfront de la fatiga noticiosa i la sobrecàrrega, els mitjans que aposten per la qualitat i el rigor ofereixen l’antídot. El model que busca “més anàlisi i profunditat” (el Slow Journalism com a contrapunt a la immediatesa) esdevé més atractiu perquè l’audiència busca contingut que generi una experiència “autèntica”.2
En aquest sentit, la regulació ètica es transforma en un criteri de selecció de mercat. L’aplicació del Codi Deontològic persegueix que els recursos i el suport públic s’atorguin a mitjans que es basen en criteris de servei a la societat i responsabilitat, i no en l’ús del clickbait o la polarització.11 Això estableix un precedent fonamental: la professionalitat i l’adhesió al codi ètic esdevenen factors de competitivitat i sostenibilitat.
El periodisme d’alt impacte, entès i gestionat sota les “quatre muralles” del Codi, és la demostració que el periodisme pot ser intensament rellevant sense ser fraudulent. L’ús de formats agressius no és una rendició davant la dictadura del clic, sinó una estratègia activa per permetre al periodisme d’investigació complir la seva funció en un entorn saturat. Així, el periodisme guanya la seva batalla: crida la veritat amb força, però ho fa sempre amb la veritat i la responsabilitat com a única bandera.