El govern dels Estats Units ha anunciat la imposició d’un aranzel general del 30% a tots els productes provinents de la Unió Europea, una mesura que entrarà en vigor el pròxim 1 d’agost si abans no s’arriba a un acord comercial bilateral. La decisió, comunicada pel president Donald Trump a través d’una carta adreçada a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, suposa un notable empitjorament de les condicions comercials i triplica la tarifa del 10% vigent des del passat 2 d’abril.
Una escalada aranzelària inesperada
La xifra del 30% ha superat de manera significativa les previsions que es manejaven a Brussel·les, on fonts diplomàtiques especulaven amb un gravamen d’entre el 15% i el 17%, amb la possibilitat d’excloure certs sectors estratègics. L’anunci representa un enduriment de l’estratègia negociadora de Washington, que busca augmentar la pressió sobre els 27 estats membres per tal que forcin una entesa ràpida en condicions menys desfavorables per als interessos nord-americans. Aquesta tàctica s’ha aplicat de forma paral·lela a altres socis comercials, com el Canadà, al qual s’ha imposat una tarifa del 35%, i Mèxic, amb un 30%.
La formalització de la mesura a través d’una missiva pública s’interpreta com un mecanisme per accelerar els processos davant la manca d’èxits concrets de l’administració Trump, que havia promès assolir noranta acords comercials en noranta dies i només pot acreditar un pacte polític amb el Regne Unit, encara pendent de desenvolupament tècnic.
L’argumentari de Washington i l’amenaça d’una espiral proteccionista
En la comunicació oficial, el president nord-americà presenta la mesura com una via per mantenir les relacions comercials i no com una ruptura, emmarcant-la en la necessitat de corregir desequilibris històrics. Segons el text, la relació comercial actual “no és recíproca” i constitueix “una amenaça per a la seguretat nacional dels Estats Units”. Per aquest motiu, l’administració nord-americana considera necessari aplicar el nou gravamen.
El document adverteix de manera explícita que qualsevol represàlia per part de la Unió Europea tindrà conseqüències automàtiques. Si Brussel·les decidís respondre amb una tarifa equivalent, Washington afegiria aquest nou percentatge al 30% ja establert. Com a única alternativa per eludir el gravamen, la carta planteja que les empreses europees traslladin la seva producció a territori nord-americà, prometent una agilització dels permisos necessaris.
La posició de debilitat de Brussel·les
La capacitat negociadora de la Unió Europea s’ha vist compromesa durant els darrers mesos. Malgrat que la Comissió Europea assumia la necessitat d’acceptar un recàrrec asimètric, la magnitud de la tarifa final ha desbordat les expectatives. La pressió interna, particularment l’exercida pel canceller alemany, Friedrich Merz, per buscar un acord amb celeritat, afebleix la postura comunitària.
Durant les negociacions, la UE havia mostrat disposició a acceptar aranzels universals del 10% a canvi d’exempcions per a sectors clau com el farmacèutic, l’alcohol, els semiconductors i l’aviació comercial. A més, va arribar a renunciar al disseny d’un impost sobre els serveis digitals per tal d’apropar posicions. No obstant això, aquestes concessions no han estat suficients. El bloc comunitari reconeix que el preu de perdre l’aliança militar i de seguretat amb Washington a través de l’OTAN és superior al d’assumir uns aranzels que considera desproporcionats, basats en dades que només contemplen el comerç de béns i ignoren el de serveis.
Una eina de política exterior més enllà del comerç
L’estratègia aranzelària de l’administració Trump transcendeix la simple correcció de dèficits comercials i es configura com un instrument de política ideològica. La justificació de les tarifes es fonamenta en una fórmula que penalitza principalment el dèficit comercial, sense atendre a les barreres reals que puguin existir.
Un exemple paradigmàtic és el cas del Brasil, al qual s’ha imposat un aranzel del 50%. Aquesta decisió no respon a un desequilibri comercial, ja que el Brasil presenta un superàvit amb els Estats Units (compra més del que ven). La motivació és de naturalesa política: un càstig per les decisions dels tribunals brasilers contra grans empreses tecnològiques nord-americanes i un suport a l’aliat polític Jair Bolsonaro. De manera similar, l’aranzel a Mèxic es vincula a la “crisi del fentanil”. Aquest ús de les tarifes revela que són un mecanisme de pressió unilateral que l’administració nord-americana utilitza per a finalitats polítiques i diplomàtiques.
