Mentre el món conté la respiració aquests dies observant la petita xemeneia del Vaticà, en espera d’un senyal sobre l’elecció del nou Papa en el conclave iniciat ahir dimecres, la ciència, i més concretament la química, juga un paper fonamental. Aquest símbol de fe i devoció per a milions de fidels és també el resultat d’un procés tècnic depurat per la Santa Seu al llarg dels anys per garantir un missatge inequívoc i evitar confusions.
Una tradició amb arrels històriques i evolució tècnica
Encara que la pràctica de cremar les paperetes de votació es remunta al Renaixement, la tradició de comunicar el resultat del conclave mitjançant el fum no és tan antiga com es podria pensar. Va ser en el conclave de 1878, que va elegir el papa Lleó XIII, quan es va començar a utilitzar de manera més sistemàtica la fumata blanca per indicar l’elecció d’un nou pontífex i la fumata negra per assenyalar que les votacions havien conclòs sense consens. Aquest sistema, formalitzat legalment el 1996 sota el pontificat de Joan Pau II, ha hagut de superar reptes tècnics per evitar els senyals ambigus, com fums grisos, que en el passat van arribar a desconcertar els fidels.
L’antracè al servei de la claredat
Per garantir un senyal clar, des del conclave del 2005 (elecció de Benet XVI), la Santa Seu utilitza un sistema dual. D’una banda, una estufa crema les paperetes; de l’altra, s’empren cartutxos químics per definir el color. Si tradicionalment el fum negre s’obtenia simplement cremant els vots, la inconsistència del mètode –influït per la humitat, el paper o el vent– va portar a buscar solucions. L’ingredient clau actual per a un fum negre, intens i característic és l’antracè. Aquest hidrocarbur, derivat de l’antracita (un tipus de carbó), en cremar allibera finíssimes partícules de carboni que produeixen el dens fum fosc. Curiosament, l’antracè també s’utilitza en la fabricació de pneumàtics, tintes i en pots de fum pirotècnics per a senyals de socors marítims.
De la palla humida a la fórmula química
Aconseguir una fumata blanca fiable va ser, científicament, un procés més exigent. Inicialment, el Vaticà recorria a la crema de palla humida. La teoria indicava que les gotes d’aigua alliberades en la combustió dispersarien la llum, creant un efecte blanquinós similar al dels núvols. No obstant això, a la pràctica, aquest mètode resultava poc consistent i el fum sovint es barrejava amb les cendres de les paperetes, donant lloc a tons grisos. La solució més científica es va consolidar amb l’elecció del Papa Francesc el 2013. Des de llavors, s’utilitzen cartutxos que contenen una barreja de clorat de potassi, colofònia (una resina natural) i lactosa. Aquesta combinació produeix una combustió rica en vapor d’aigua i sense partícules de carboni, la qual cosa assegura un fum blanc, dens i clarament visible.
Un senyal inequívoc i durador per al món
La precisió en el color i la densitat del fum és fonamental. Segons la normativa vaticana, el senyal de fum, ja sigui blanc o negre, ha de ser visible durant almenys set minuts. Aquesta durada permet que els milers de fidels congregats a la plaça de Sant Pere, així com els mitjans de comunicació de tot el món, puguin copsar sense cap mena de dubte el missatge que emana de la Capella Sixtina, on els cardenals continuen el seu procés deliberatiu per escollir el nou cap de l’Església Catòlica.
