L’intent del govern espanyol d’accelerar el reconeixement del català, l’euskera i el gallec com a llengües oficials a la Unió Europea haurà d’esperar. La discussió al Consell d’Afers Generals celebrat a Brussel·les s’ha saldat amb un ajornament, davant la manca de consens entre els Vint-i-set. Malgrat l’impuls diplomàtic de darrera hora des de Madrid, un grup significatiu de països, encapçalats per potències com Alemanya i Itàlia, han mostrat dubtes que impedeixen, per ara, la necessària unanimitat.
La reunió, celebrada a porta tancada, va veure com una desena de delegacions demanaven més temps per analitzar la proposta. Els arguments esgrimits se centren principalment en tres eixos: el cost econòmic i qui n’hauria d’assumir les despeses; les implicacions jurídiques, especialment si caldria modificar els tractats fundacionals; i les qüestions tècniques i pràctiques de la implementació. A més, subjau la preocupació sobre si aquesta decisió podria obrir la porta a reclamacions similars per part d’altres comunitats lingüístiques a Europa.
Davant d’aquest escenari, i amb l’amenaça d’un veto per part d’Alemanya, el govern espanyol ha optat per retirar la proposta temporalment. S’apunta al Consell del 24 de juny com una possible nova data, tot i que no es descarta que es posposi fins a la tardor, coincidint amb l’inici del nou curs polític i les negociacions pressupostàries. La decisió final dependrà de la voluntat espanyola i de l’acceptació de la resta de socis per incloure-ho a l’agenda.
Els estats que hi donen suport
Malgrat el resultat, la proposta espanyola compta amb un nucli de països favorables, encara que minoritari. Bèlgica, amb la seva complexa realitat lingüística (francès, flamenc i alemany), i Irlanda, que va veure com el gaèlic assolia l’estatus oficial ple el 2022, són aliats naturals. A aquests s’hi sumen Xipre, Eslovènia, Dinamarca, Romania, Portugal i Hongria, que sovint adopta posicions divergents de la majoria comunitària. Aquests països veuen amb bons ulls l’ampliació del reconeixement de la diversitat lingüística europea.
![[aria-description]](https://datawrapper.dwcdn.net/3CyLH/full.png)
Els Vint-i-set mostren cautela
La majoria dels estats membres, però, es mouen entre la reticència i l’oposició directa, per motius diversos.
- Raons legals i de cost: Alemanya, ara sota govern conservador, ha liderat el grup dels qui exigeixen més garanties jurídiques abans de prendre una decisió. Aquesta posició és compartida per Croàcia, la República Txeca, els Països Baixos i Àustria. Aquests països, molts d’ells defensors de l’austeritat pressupostària, expressen inquietud pel cost que implicaria l’oficialitat i temen que, malgrat els compromisos espanyols, acabi repercutint en el pressupost comú.
- El temor a un efecte dòmino: Un altre argument de pes, especialment per a països com França, els estats bàltics (Estònia, Letònia, Lituània) i els nòrdics (Finlàndia i Suècia), és la por que el cas català, basc i gallec incentivi altres minories lingüístiques a demanar el mateix tracte. França, amb la seva tradicional política centralista, es mostra particularment sensible a qualsevol moviment que pugui alterar l’statu quo lingüístic intern. Els països bàltics, amb importants minories russòfones, i els nòrdics, amb diverses comunitats minoritzades, comparteixen aquesta preocupació. Bulgària, que tampoc reconeix oficialment les seves minories, també es mostra escèptica.
- Influències polítiques: Segons diverses fonts, el Partit Popular espanyol hauria mogut fils a nivell europeu per intentar frenar la iniciativa. S’apunten contactes amb governs afins a Itàlia i Alemanya, i fins i tot amb l’Hongria de Viktor Orbán, per tal de dificultar un acord. Itàlia, de fet, va ser un dels primers països a demanar l’ajornament i la sol·licitud d’un informe jurídic.
Els països que es mantenen al marge
Finalment, hi ha un grup de països que, per diferents motius, prefereixen no prendre una posició clara. Grècia, Luxemburg o Malta han optat per la discreció. Polònia, per la seva banda, manté una neutralitat obligada, ja que ostenta la presidència de torn del Consell i, per tant, ha d’actuar com a mediador imparcial en les discussions.
El camí cap a l’oficialitat, doncs, es presenta complex i requerirà una intensa tasca diplomàtica per part d’Espanya per superar les nombroses barreres i aconseguir la preuada unanimitat dels Vint-i-set.
